Etiòpia és una terra on s’hi respira història, religió i cultura a parts iguals. Cada ciutat amaga una llegenda, cada temple una tradició i cada persona un relat de fe.

Des que l’home encara no era home, o des que Lucy, l’exemplar d’australopitec més antic mai descobert, caminava pels frondosos boscos avui convertits en l’àrida Depressió del Danakil; la terra que avui coneixem com Etiòpia ha agrupat un nombre important de singularitats històriques i religioses. Coneguda com el bressol de la humanitat o com l’únic país de l’Àfrica mai colonitzat, Etiòpia, ha estat y segueix sent terra ancestral de creences i fe. 

La relació d’Etiòpia, (o Cus com es coneixia en la tradició hebrea) amb la religió es remunta a l’època de l’Antic Testament, on s’hi poden trobar més de trenta referències directes. Al llibre del Gènesi, per exemple, conté una referència evident al Nil Blau; “és el que rodeja tota la terra d’Etiòpia”. Són sorprenents les constants cites a aquest país africà que es poden trobar en relats i escriptures mil·lenàries, un fenomen que xoca amb l’evident falta de documentació històrica sobre el país durant l’època precristiana. En el llibre de Zefania, del segle VII a.C,  s’hi pot llegir; “des de més enllà dels rius d’Etiòpia, el meu poble, també els fills dels que van marxar, em portaran ofrenes”. Referències com aquestes han alimentat, durant segles, les teories que relacionen l’església ortodoxa etíop amb la tradició hebrea, una influència que amb els anys s’ha anat verificant per l’evident pes d’aquesta tradició dins de la cultura etíop. 

La tradició contempla diverses teories al voltant de com el cristianisme va arribar a les seves terres. Alguns relats afirmen que la fundació de l’església etíop es deu a Felip l’Evangelista, qui hauria convertit el tresorer del rei d’Etiòpia després de coincidir quan aquest tornava d’un pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. La versió que els historiadors defensen, divergeix completament d’aquesta exegesi estesa entre els etíops per mitjà de la tradició oral. Existeixen dades que reforcen la idea que l’Imperi Axumita va adoptar el cristianisme durant el segle IV. Gràcies als esforços de Sant Frumenci, conegut com l’Apòstol d’Etiòpia, qui aconseguí convertir al rei d’aquell moment. El Rei Ezana, admirat per la saviesa de Frumenci, es convertí al cristianisme i concedí a Frumenci permís per construir esglésies cristianes i l’autorització per predicar la religió dins del seu territori. La conversió d’Ezana està documentada per l’escriptor romà Rufí d’Aquileia i per les monedes axumites encunyades després de l’any 341 d.C, en las que els símbols del sol i la lluna són substituïts per una creu cristiana.  

Va ser sota la dinastia Zagwe i durant els segles XI i XII quan el cristianisme va trobar un dels seus punts més àlgids. Va ser concretament durant l’època del rei Lalibela, el més conegut de la dinastia, que va liderar la construcció de les tretze famoses esglésies tallades a la roca. Un conjunt de proeses arquitectòniques que avui en dia són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i que reben, cada dia, la visita de desenes de turistes. Coneguda també com la Jerusalem d’Àfrica, el conjunt d’esglésies de Lalibela, han estat durant segles un lloc emblemàtic de pelegrinatge per a cristians d’arreu que acudien meravellats per les llegendes d’un indret extraordinari. 

Les tradicions religioses i el culte a la divinitat segueixen tenint un pes molt important dins la comunitat cristiana d’Etiòpia. És per aquest motiu que, durant segles, els rituals i tradicions han perdurat immutables. Cada dia 7 de Gener es celebra el Nadal a tot el país i les esglésies de Lalibela reben més de 100.000 peregrins vinguts d’arreu. “Quan fem celebracions com la del nadal sembla que no hagin passat els segles” comenta Misgan Kassa, un noi que va estudiar teologia a la Universitat d’Addis Abeba i que avui en dia es guanya la vida fent de guia als turistes que visiten meravellats les esglésies de Lalibela. Rituals com el Nadal o l’Epifania conserven tota la originalitat i tot el misticisme de temps passats. Durant la nit del 6 al 7 de Gener, els peregrins vinguts a Lalibela acompanyen els cants i les pregaries dels sacerdots que, en la llengua litúrgica de l’església ortodoxa etíop, el Ge’ez, celebren el naixement de Jesucrist i del Rei Lalibela. L’Epifania, que es celebra a la ciutat de Gondar el 18 i 19 de Gener, és un altre d’aquests rituals amb una connexió especial amb la tradició i amb el passat. Etíops vinguts d’arreu del país se submergeixen a les aigües beneïdes de Gondar per commemorar el dia en que Jesús va ser batejat per Joan Baptista a les aigües del riu Jordà. Tot una demostració de fe que en ple segle XXI segueix fidel a les costums més arcaiques.  

Al contrari del que aquest llegat de cultura i tradició cristiana ens podria fer pensar, la població d’Etiòpia es divideix entre cristians i musulmans gairebé a parts iguals. Tot i que existeix una proporció de cristians lleugerament superior, totes dues religions conviuen en una harmonia sorprenent que desafia els conflictes actuals que existeixen en altres parts del món. Una convivència i una pau que actualment es veuen amenaçades per les disputes ètniques del país. Una lluita entre ètnies dominants i dominades que des dels seus inicis ja s’ha cobrat milers de víctimes. Tot i així i en una dimensió paral·lela, ambdues creences comparteixen festivitats i una història que es remunta en els segles. La presència islàmica a Etiòpia ens fa recular fins a l’època de Mahoma; quan alguns seguidors del profeta, entre ells la seva esposa, van viatjar a Axum, on el rei els va acollir i els va oferir protecció. Per aquest motiu, Mahoma tenia als etíops en gran estima i va ordenar als seus seguidors que sempre els respectessin. La zona nord d’Etiòpia és de tradició majoritàriament cristiana però el fet que conservi la mesquita més antiga de tota l’Àfrica subsahariana (Negash) demostra que la presència de l’islam en aquestes terres, on Rimbaud va buscar la inspiració, és ancestral. 

Etiòpia és una terra on s’hi respira història, religió i cultura a parts iguals. Cada ciutat amaga una llegenda, cada temple una tradició i cada persona un relat de fe. Des de les esglésies excavades a la roca del Tigré fins a la medina de l’antiga capital musulmana de Harar, Etiòpia es presenta com el santuari immutable dels rituals religiosos més arcaics. Hàbits que han sobreviscut el pas dels segles, a la globalització i a internet; segurament perquè, en el fons, encara formen part profunda d’una cultura orgullosa de les seves arrels.