La Depressió del Danakil és un indret de paisatges anormals i estranys. Descendeix des de la frontera d’Etiòpia i Eritrea fins a Djibouti i és una de les zones més caloroses del planeta. Allà la terra crema sense treva i l’aire abrasa més que el sol. Es registren temperatures d’entre 50 i 60 graus i les precipitacions són escasses: 120 mil·lilitres anuals. A la Depressió del Danakil es troba el punt més baix de tota la superfície africana: 157 metres sota el nivell del mar. Aquesta depressió estableix el límit de les plaques tectòniques aràbiga i africana i constitueix l’inici del Gran Vall del Rift; la gran fractura geològica que algun dia dividirà Àfrica en dos.
Per aquesta terra sentenciada caminen els nòmades afar. Homes i dones de faccions rudes, combatives i endurides per les extremes condicions de l’entorn; de pas ràpid i complements bèl·lics. Daga embeinada a la cintura sovint substituïda per un fusell AK-47 de quan Etiòpia va ser comunista. Amb ells sempre hi viatja un bastó recolzat sobre les espatlles per tal de fer descansar les extremitats durant les interminables marxes pel desert. Del bastó, hi penja una cantimplora i una ració de dàtils per a sobreviure a les llargues jornades. Els afar han ocupat el territori durant els últims 2800 anys i són reconeguts com un dels primers pobles en habitar aquestes terres. Han sabut adaptar la seva anatomia i cultura a condicions climàtiques duríssimes i superar els problemes de falta d’aigua i de manca d’aliments.
Es considera als afar com una de les primeres víctimes del colonialisme a Àfrica. Del resultat de l’acord entre potencies estrangeres s’han vist sotmesos a diferents sultanats que han acabat per definir l’actual fraccionament de la seva unitat territorial entre els estats d’Etiòpia, Eritrea i Djibouti. Tot i ser de religió musulmana, els matrimonis afar són, normalment, monògams. El primer contacte dels afar amb els exploradors europeus arribats al territori els va dotar d’una fama peculiar. Explica la història que atrapaven els exploradors per tallar-los els testicles i poder mostrar en societat que eren dignes d’entrar a l’edat adulta. Tradicionalment els homes no es casaven fins que no havien matat un altre home; un requisit indispensable per integrar-se entre les persones respectades. Actualment l’hostilitat dels afar no arriba a tals extrems però segueixen sent gent d’actitud orgullosa i territorial; segueixen mostrat-se poc acollidors amb els estranys.
Des de fa segles, els afar, tenen el control de les grans salines del Danakil. Grans extensions de superfície desèrtica que un dia van formar part del fons marí i que són condemnades per la tectònica de plaques a tornar-hi. Els afar tenen la creença que la terra que habiten acabarà, algun dia, submergida sota un oceà que separarà Àfrica. Aquesta creença és alhora una teoria contrastada per geòlegs i experts que estudien l’evolució i els efectes de la gran esquerda de la Vall del Rift, que any rere any es va fent més i més profunda.
Tradicionalment la sal ha estat per a l’home una gran moneda de canvi. La pròpia paraula ‘salari’ (retribució diària, setmanal o mensual, donada al treballador) arrossega el valor que aquest element va tenir per a tantes i tantes civilitzacions. Des de temps immemorables els afar extreuen la sal a mà, la carreguen als lloms dels camells i viatgen 7 dies travessant el desert fins a l’altiplà etíop per a vendre-la. Cada caravana afar consta d’entre 20 i 50 camells i cada camell carrega 24 blocs de sal. Una gran caravana pot transportar fins a 10 tones de sal. Els etíops paguen la sal a quatre cèntims d’euro el quilo. D’aquesta manera una gran caravana pot ingressar fins a 400 euros; 15 euros per cada camell. Tot això per extreure la sal, carregar-la i travessar el desert durant 7 dies. Els afar tenen la convicció que tot el que roman al desert acaba convertint-se en sal. “El cos sense vida d’un camell acaba sent sal, tots en aquest indret del món acabem convertint-nos en sal” explica Misgan, un dels comerciants.
Fins fa poc els afar existien al marge del pas del temps, però l’inevitable contacte amb la modernitat, de la que ningú sembla poder escapar, ha condicionat les seves pràctiques mil·lenàries. Actualment hi ha petits propietaris de terres que han format cooperatives i que paguen a treballadors arribats de regions com el Tigré o Amhara per extreure la sal. Els afar paguen als treballadors que la extreuen al mig del desert a temperatures extremes 3 euros per camell i 0,12 cèntims d’euro per bloc de sal. “Per a molts de nosaltres aquesta és l’última opció per a guanyar quelcom i poder sobreviure” comenta un dels treballadors que es diu arribat del Tigré.
Tot i així, les recents polítiques del govern etíop han posat en escac el negoci dels afar. La sal que prové de les salines del Danakil està provocant greus problemes de tiroides en la població degut a la falta de iode del producte. El govern ha iniciat una campanya per tal de sensibilitzar a la població, canviar els hàbits alimentaris dels etíops i fer que consumeixin sal amb iode tractada a les fàbriques de Mekele, la capital del Tigré. “D’aquí un màxim de dos anys el govern ja haurà prohibit totalment el consum domèstic de la sal sense iode. Un cop prohibida la venta al públic aquesta tan sols podrà ser venuda a les fàbriques” comenta Tesfay, líder del mercat de Mekele, que assegura que “els afar seguiran venent la sal a les fàbriques mitjançant associacions de petits propietaris i terratinents”. “Fa poc van demanar al govern d’Etiòpia poder exportar la sal fora del país però el President va desestimar la petició al·legant que era més car el transport que el propi valor del producte” afegeix Tesfay.
La imminent prohibició del govern no és l’únic problema que els afar han d’afrontar. El poble de Hammed Ale és l’últim lloc habitat abans del salar, sent visitat per totes les caravanes que travessen la comarca. Doncs bé, la carretera entre Hammed Ale i Mekele està en construcció. La possibilitat de que l’asfalt arribi al centre neuràlgic del negoci de la sal ja està condicionant tota la seva activitat. El viatge de set dies amb caravana s’ha reduït a quatre amb camell i a un amb cotxe. S’ha prohibit l’entrada dels camells a Mekele i tot el transport fins la capital es realitza per mitjà de camionetes. L’ofici ancestral dels afar sembla condemnat. Les pràctiques que durant segles han vertebrat la cultura d’aquest poble han sucumbit al progrés i al canvi. S’han substituït camells per camionetes, mercats locals per grans fàbriques i camins per carreteres. Una pràctica d’una altre època, sense cabuda en un món que es mostra cada vegada més global. Una pràctica amenaçada d’extinció pel desenvolupament i la modernitat i obligada a modular-se per a sobreviure. Tot està canviant molt ràpid però encara avui un pot ser testimoni de la que segurament sigui la darrera caravana de sal.