La Jungla d’Europa

Familia kurda a la Jungla de Calais

“Vivim en un camp de refugiats però lluny de la guerra”

Des de l’estiu, el camp de refugiats de Calais ha quadruplicat la seva extensió i actualment acull a més de 6.000 refugiats amb un mateix somni: arribar al Regne Unit.

Aquí a Calais és tan d’hora que encara no ha sortit el sol, el fort vent fa repicar el metall de les banderoles de la plaça y l’orquestra de sons que provenen de l’exterior anticipen condicions hostils. Amb aquest clima no vull ni pensar com deu estar la situació al camp de refugiats. “La Jungla? Ningú sap perquè es va batejar amb aquest nom, crec que va ser la gent del poble” comenta la recepcionista de l’hostal mentre tecleja el número d’un taxi local. L’actual camp de refugiats de Calais, més conegut com la Jungla, està situat cinc kilòmetres a les afores del centre del poble i recorda a Europa la crisis de refugiats que viu el món; la més gran després de la II Guerra Mundial.

Encara és fosc quan arribo al pont de la N216, carretera que els camions utilitzen per embarcar al ferri i creuar el Canal de la Mànega direcció al Regne Unit. “Perdona però t’he de deixar aquí” comenta el taxista tot assenyalant un gran furgó de la Gendarmerie. La policia francesa custodia la porta del camp les 24 hores del dia però no gosa entrar-hi excepte en condicions d’emergència. S’ha establert quelcom semblant a un pacte de no agressió que queda perllongat quan el sol es pon. És llavors quan els refugiats proven de fer tot el possible per pujar als camions, saltar al tren, amagar-se a bord dels vaixells i la policia prova d’impedir-ho. Durant el dia tot transcendeix amb aparent normalitat dins del camp.

L'Ajar i la Shinia a la cua per recollir aliments   La Shinia mira una voluntaria a la cua per a recollir aliments

Amb la primera claror les botigues del camp obren les seves portes i l’església construïda pels ortodoxos etíops i eritrea reben als primers feligresos. Les darreres pluges han complicat la situació al camp, tot és ple de fang i cada cop és més complicat moure’s amb normalitat pels carrers principals. El vent és tant intens que fa volar les tendes d’un cantó a l’altre de la Jungla creant un ambient força apocalíptic i catastròfic.

La falta d’atenció governamental i el creixement desmesurat del nombre de refugiats que arriben cada dia va portar, a principis de 2015, a quatre Organitzacions no Governamentals (Solidarités International, Metges del Món, Secours Catolique i Secours Islamique) a unir forces per tal de donar forma a aquest nou camp de refugiats. La nova Jungla s’ha estructurat en diferents barris organitzats segons la procedència dels refugiats. Hi ha el barri afganès, sudanès, eritrea, etíop, siri i kurd. Aquest últim essent el més singular ja que reuneix a gent de diferents països però d’una mateixa cultura. Al barri kurd hi conviuen gent de l’Iran, de l’Iraq, de Síria i de Turquia.

S’ha de creuar tota La Jungla per arribar al barri kurd. En el trajecte un va deixant enrere el punt d’informació, on les ONG atenen i gestionen les sol·licituds d’asil, les dutxes, que amb l’arribada imminent del fred s’han tornat un mer detall decoratiu o els sanitaris, que després d’uns dies al camp un se’n adona que la majoria de refugiats prefereix ni utilitzar-los. L’absència de la Creu Roja, de grans organismes derivats de les Nacions Unides o del propi estat francès ha provocat que els refugiats s’ajudin més entre ells. És comú escoltar el repicar d’un martell acompanyat d’indicacions verbals de gent que ajuda a altra gent a construir-se una llar per passar l’hivern. Amb l’ajuda de voluntaris vinguts d’arreu, el carrer principal de la Jungla ja disposa de restaurants, perruqueries, botigues, una escola, una biblioteca, dues mesquites, una església i, fins i tot, un centre que ofereix teràpia per mitjà de l’art i les manualitats.

La Shabrem i l'Isham encenen el foc per calentar aigua i preparar el menjar   L'Ajar mira fora de la barraca on viu amb la seva familia

Una bandera del Kurdistan, que avui oneja violentament, dóna la benvinguda al barri kurd. S’enlaira des d’un restaurant de cuina tradicional kurda on, segons la gent del camp, la màfia organitza viatges clandestins en camions de mercaderies des de París per tal de creuar l’Eurotunel fins al Regne Unit. Tot just darrera d’aquest restaurant hi viu la família Xalini. Una família de cinc membres que va arribar a la Jungla provinent de l’Iraq ara farà tres mesos. L’Irish, el pare de la família, està perseguit pel govern per raons que prefereix no explicar, van haver de deixar-ho tot i marxar de casa seva. “Vàrem fer bé de marxar, no teníem alternativa, som d’una vila propera a la ciutat de Kirkuk i l’avenç de Daesh també amenaçava el nostre poble” explica l’Irish.

El barri kurd està situat en un petit turó que ofereix una visió panoràmica del camp. L’Irish reconeix que el moment que més gaudeix aquí, si és que en gaudeix d’algun, és a l’alba, quan tothom encara descansa. “M’agrada observar el port de Calais i deixar volar la imaginació. Projectar-nos a tota la família al Regne Unit em dóna forces” comenta tot mirant els camions passar. El pont de la N216 que dóna entrada a la Jungla constitueix en si mateix una cruel metàfora. S’eleva per sobre de tots els refugiats oferint una sortida al gran somni britànic que des de la distància de les barraques sembla assequible. “Resulta molt fàcil creuar-lo per sota, ho fem cada dia” explica l’Irish. Si creues el pont per sota entres al camp, constitueix una gran porta de formigó a la Jungla. Però aquí tothom té el somni de fer el contrari: travessar-lo per sobre dins d’un camió i arribar al Regne Unit. “Nosaltres el que desitgem és creuar el pont dins d’un camió i que la policia no ens enxampi, però després dels atacs de París s’ha tornat gairebé impossible” comenta el pare mentre assenyala un camió que tot just ara creua.

 La família Xalini ha provat de creuar 8 cops des de que fa un mes van arribar al camp de refugiats de Calais però sempre han estat descoberts en els controls i registres que la policia francesa realitza a la frontera. “Nosaltres sempre que hem provat de creuar ho hem fet amagats dins d’un camió. Som una família i no podem córrer riscos com els joves refugiats del camp que proven d’amagar-se sota el tren o de saltar als camions en marxa”. Segons dades de Metges del Món des del mes de juny han mort 20 persones en intents de creuar al Regne Unit. La exasperació és tal que les dues últimes víctimes van morir ofegades en un intent desesperat d’arribar nadant a terres angleses. L’Irish explica com proven d’arribar-hi: “caminem dues hores fins a una gasolinera propera al camp on els camioners realitzen descansos i allà som introduïts i amagats dins d’un camió que prova de passar el control.”

 L'Ajar es refugia de la pluja dins de la tenda   La Shinia es refugia de la pluja dins la barraca on viu amb la seva familia

L’Irish viu amb la seva família en una barraca construïda amb fustes i plàstics. Està casat amb la Shabrem i tenen tres fills. L’Ajar, el gran, de 10 anys, la Shinia, una nena de 7 i l’Isham, de 4 anys, que pateix d’esquizofrènia. Al migdia les entitats benèfiques entren a La Jungla per a repartir aliments, roba i productes de primera necessitat. De sobte, la Shinia i l’Ajar comencen a corren mentre criden: “line, line line!” En menys d’un minut es genera una immensa cua que rodeja una furgoneta blanca. Els voluntaris proven de posar-hi ordre: “una línia, una fila recta siusplau!” crida un d’ells en un perfecte anglès d’accent britànic. Sorprèn veure tants nois joves a la cua. Segons l’entitat Solidarités International més del 70% dels refugiats són homes menors de 30 anys. Joves que nit rere nit proven d’arribar al Regne Unit. Arriben fins aquí fugint de les guerres i de la persecució política de països com l’Iraq, Sudan o Síria i creuen que Calais és l’última parada abans d’arribar a terres britàniques. L’objectiu és a tocar, a l’altre costat del Canal de la Mànega, on els hi han dit que trobaran treball sense necessitat de papers i on les oportunitats d’una vida millor són reals. Ara bé, ningú els va advertir del l’alt preu que encara havien de pagar: viure indefinidament a la Jungla.

Comença a ploure intensament aquí a Calais i la nit s’acosta. La Shinia i l’Ajar hem conviden a passar a casa seva. La Shabrem prepara te i l’Irish juga amb l’Isham. “Aquest no és un lloc per als nostres fills i menys per l’Isham” diu l’Irish mentre l’Isham no para de cridar “David Cameron, David Cameron, David Cameron!” Quan li explico a l’Ajar que visc a Londres s’interessa a fer-me preguntes: “tens noticies per a nosaltres? Han canviat d’idea els anglesos? Ens acceptaran algun dia? Què pensa la gent de nosaltres? Se’n parla?” Pregunto a la mare per la situació de l’Isham. “Fa una setmana vam anar al doctor perquè se’ns havia acabat la medicina que l’Isham necessita (Risperidona) i ens la van donar, però el que ell necessita és una atenció mèdica especial.” Ha de ser molt dur per a tota la família bregar amb una malaltia com l’esquizofrènia en les condicions d’un camp de refugiats.

L'Isham mira dins de la tenda on viu amb la seva familia

Metges del Món i Metges sense Fronteres ofereixen assistència sanitària en un centre a les afores de la Jungla però no donen abast. Cada matí hi ha una llarga cua a les afores del centre on més d’una cinquantena de refugiats esperen per ser atesos. Les malalties dels pacients reflecteixen les carències higièniques del camp. Infeccions respiratòries provocades pel fred; infeccions estomacals per culpa de l’estat de l’aigua (un anàlisis recent revela que està infectada per E coli); fractures i fissures produïdes per caigudes des dels camions o de ser arrencats per la policia dels trens en marxa; butllofes de les llargues caminades per Europa; o bé problemes psicològics derivats d’haver deixat la família enrere o de situacions i traumes diversos que arrosseguen d’un passat en conflicte.

Amb les presses per acomodar a cents de famílies que han anat arribant durant els últims mesos, s’han establert tendes en una àrea abans utilitzada per a milers de persones com a vàter informal. “Molts nens estan patint infeccions per culpa d’això.” La Shabrem ha visitat recentment el centre mèdic del camp amb l’Isham i explica el que els doctors diuen. “No poden construir cases de fusta a un ritme suficientment alt com per donar llar a tots els refugiats que van arribant”. La població del camp s’ha doblat l’últim més i s’ha quadruplicat des de les 1.500 persones que hi havien al principi de l’estiu. Cap entitat està portant una comptabilitat fiable de la situació però es calcula que cada dia de setembre, octubre i novembre han arribat a la jungla entre 100 i 150 refugiats.

“Només volem que ens deixin entrar a Anglaterra per començar una nova vida”. L’Irish explica les raons per les quals va decidir portar la seva família al Regne Unit; l’educació dels seus fills, les oportunitats de feina, la llengua i, sobretot, el tractament que l’Isham necessita. “El medicament de l’Isham és molt car i a Anglaterra el govern ens ajudarà a pagar-lo, nosaltres ara mateix no podem”. Ja és totalment fosc a la Jungla i el vent no para de bufar amb força. El foc de la llar ens manté calents però el soroll de la pluja transmet una forta sensació de vulnerabilitat que no et deixa oblidar on ets. Amb l’arribada de l’hivern la situació al camp està empitjorant molt. En aquest moment, L’Irish diu una frase que sembla posar paraules al límit de la desesperació, que sembla explicar la raó per la qual aquesta gent és capaç de deixar-ho tot i començar a caminar: “vam fugir de casa nostre buscant pau. Avui vivim en un camp de refugiats però lluny de la guerra.”

La Jungla de Calais a la nit